AGRESSIÓ A UN FUNCIONARI

CP QUATRE CAMINS : 

AGRESSIÓ A FUNCIONARI AL MR-4

A migdia del 29 de novembre, es va produir una greu agressió a un company. Els fets van ocórrer al MR-4, a l'hora de pujada de cel·les quan el company que era a la primera planta del mòdul va cridar l'atenció a un intern que anava pidolant per diferents cel·les, i li va ordenar que anés a la seva cel·la. L'intern va accedir inicialment  però al poc temps va sortir de la cel·la amb el pal de l'escombra partit en dos i va començar directament a agredir al funcionari. Gracies a la ràpida reacció del company en repel·lir l'escomesa violenta de l'intern i gràcies a l'ajut d'altres interns, l'agressió va ser repel·lida i l'intern immobilitzat, amb la posterior arribada de més companys. 

El fet no passaria de greu si no fos perquè l'intern agressor té antecedents de salvatges agressions a funcionaris (per les quals ha estat condemnat) i un ampli historial de conflictes violents. A més, ens podríem plantejar quin hagués estat el resultat, si aquests fets haguessin ocorregut a un departament on la predisposició dels altres interns no hagués estat tan civilitzada.

Volem recordar que cada cop tenim menys mitjans per treballar, la situació als centres esdevé cada cop més tensa degut al gran nombre de retallades, tant humanes com materials, i en un lloc de treball com el nostre un conflicte puntual pot generar situacions que ningú volem recordar.

També felicitar a tots els companys implicats en la resolució del conflicte i desitgem l'òptima recuperació del company agredit, qui posteriorment va ser atès pels serveis mèdics del centre, havent de ser derivat a la MÚTUA ASEPEYO, degut a les contusions de diversa consideració sofertes.

Exigim a la direcció del centre que prengui totes les mesures de seguretat necessàries per tal d'evitar que l'intern en concret persisteixi en la seva conducta i poder evitar més situacions com las que sol ocasionar. Així mateix també exigim que es faci tot el possible per millorar les mancances en temes de seguretat que tristament estem patint (manca de ràdio-transmissors i d'altres temes dels que no en farem esment per qüestions de seguretat).

La Roca del Vallès, 30 de novembre de 2012

Els dies d'A/P es podran gaudir per hores

AMPLIACIÓ DEL TERMINI DE GAUDIMENT DELS DIES D’ASSUMPTES PROPIS DEL 2012 A TOT L’ANY 2013

ELS DIES D’ASSUMPTES PERSONALS ES PODRAN GAUDIR PER HORES

A continuació us relacionem les propostes:

• Possibilitat de gaudir els 3 dies d'assumptes personals per hores i que aquests dies siguin equivalents a 25 hores (si els 6 dies que anteriorment suposaven 50 hores, entenem que ara haurien d'ésser la meitat).
• Ampliació del dret a gaudir els dies d'assumptes personals generats al 2012 durant tot l’any 2013, en lloc de la limitació actual al 15 de gener o, excepcionalment, fins al 30.
• Gaudiment de 7 dies de les vacances de manera independent.
• Que els dissabtes no computin, com passa ara, quan es demanen permisos que donen dret a més d'un dia laborable i que s’han de gaudir, obligatòriament, de forma continuada (per exemple, malaltia greu d'un familiar que comença un divendres).
• Poder gaudir de fins a 6 dies lliures l’any, recuperant les hores, prèviament o amb posterioritat al seu gaudiment.
• Eliminar el mínim de 10 dies en el gaudiment de la llicència sense retribució. Demanem que es puguin gaudir d'un en un.

L’Administració únicament ha acceptat dues propostes:

1. Els 3 dies d'assumptes personals que disposarem al 2013 es podran gaudir per hores amb una equivalència de 25 hores.
2. L’Administració ha admès l’ampliació del termini de gaudiment dels dies que restin d'assumptes personals del 2012 durant tot l’any 2013.

Respecte de la resta de punts, l’Administració manifesta no poder donar resposta amb la peregrina excusa que serien mesures que requeririen modificacions legislatives i que ara mateix no està constituït el nou Parlament.

D’altra banda, la devolució de la part de la paga extraordinària de juny que se'ns va arrabassar i respecte a la regularització dels endarreriments del complement per baixa per IT.

L’Administració manifesta:

• Que el retorn de l’import equivalent al descompte efectuat al juny s’abonarà juntament amb la nòmina de desembre.
• Que no poden concretar la data de l’ingrés d'aquesta nòmina. Dependrà de la situació de tresoreria.
• Els representants de Funció Pública asseguren que a la nòmina de novembre ja s’ha regularitzat i abonat la diferència del complement per Incapacitat Temporal (fins al 100% del sou) 
• a tots els treballadors que porten o portaven més de 90 dies de baixa a partir del dia 15 d'octubre passat.

Finalment, exigim a l’Administració que defensi les seves competències i que, per tant, recorri al Constitucional la decisió del Govern de Madrid de no pagar la paga extra de Nadal, la reducció de dies d'assumptes propis i la resta de retallades que vulneren les competències de la Generalitat.

Font: UGTPresons

LA PAGA EXTRA DE NADAL ÉS TEVA

La UGT actuarà jurídicament i s’està mobilitzant en tots els àmbits per reclamar al govern de la Generalitat el pagament íntegre de la paga.

Quines són les actuacions JURÍDIQUES concretes que proposa la UGT?

• Per al personal laboral, interposició de reclamació col·lectiva davant l’Audiència Nacional sol·licitant el cobrament íntegre de la paga extra.

• Pels funcionaris: Reclamació contenciosa administrativa.

Cal fer vies de reclamació col·lectiva que, directament o indirectament, poden acabar beneficiant a tothom depenent de la resolució que tinguin. Volem minimitzar les despeses que actualment suposen un procediment amb la nova llei de taxes judicials.

UGT us mantindrà informats de com anar formalitzant correctament tot el procés. Mireu al nostre web www.ugtgeneralitat.cat i sabreu puntualment què cal fer i quines resolucions de tota mena es van produint en un procediment que pot ser complex a causa de la seva magnitud i amb diferents possibilitats de demanda.

No us precipiteu! El termini d'interposició d'accions davant la jurisdicció laboral és de 1 any i davant la jurisdicció contenciosa és de 4 anys. Mal assessorats podeu cometre errades que perjudiquin la vostra demanda individual, si finalment aquesta és necessària. És molt importat saber que per iniciar els procediments de reclamació cal esperar que es produeixi el fet causant, és a dir, l’acte administratiu objecte de reclamació prèvia, que en aquest cas serà el moment en el qual s’hauria de d'haver fet l’ingrés de la paga.

En el moment oportú, des de la UGT, us facilitarem les corresponents reclamacions unificades que trobareu penjades en el nostre web. Caldrà estar atents a les resolucions que tinguin les vies col·lectives de demanda judicial.

Mobilització i negociació davant del govern de la Generalitat

UGT ha exigit al Govern la convocatòria urgent de la mesa de negociació dels empleats públics, ja s’ha fet petició formal i conjunta, i instar-lo a què, en ús de les seves competències, es faci efectiu el pagament sencer de la paga extra de Nadal. Una solució negociada seria la més immediata i la millor per a tothom.

Governs autonòmics com els de Navarra, d'Extremadura o, aquests últims dies, el d'Euskadi ja han manifestat que ells pagaran l’extra als seus treballadors.

Però a Catalunya, a la mateixa plaça de Sant Jaume, es produirà un fet propi de pel·lícula d’Almodovar. Mentre que l’Ajuntament de Barcelona, regit també per CiU, farà un avançament de pagues de l’any 2013 i abonarà l’extra al mes de gener pròxim, a l’altra banda de la plaça, la Generalitat seguirà exhibint el seu rècord institucional de menyspreu al treballador públic.

Convidem al president de la Generalitat a què travessi els pocs metres que separen la seva porta de la de l’alcalde de Barcelona i, si és necessari, li demani una classe d'enginyeria comptable, encara que sigui a un nivell molt elemental.

El govern de CiU sap que estem davant d'una invasió de competències i NO FA RES.

La vicepresidenta del govern català va adreçar un escrit de petició de dictamen al consell de garanties estatutàries (institució de la Generalitat que vetlla per l’adequació de les normes amb rang de llei del Govern, tan autonòmic com estatal, i el Parlament a l’Estatut i a la Constitució), el passat 24 de juliol, en relació a la supressió de la paga extra que s’establia des del govern estatal en el RDL 20/2012. Aquest dictamen té caràcter preceptiu i per tant és obligatori davant de la interposició de recurs d'inconstitucionalitat.

Aquest Consell de Garanties Estatutàries ha sentenciat en el dictamen 11/2012 de 22 d'agost  que la retallada de la paga extra de Nadal aprovada pel govern espanyol el 13 de juliol, és inconstitucional i va en contra del nostre Estatut. Literalment estableix a la conclusió segona del dictamen, adoptada per unanimitat, que “treure la paga extra va contra l’article 202.2 de l’Estatut i no te empara a l’article 149.1.13 de la Constitució”. És a dir, el govern de l’estat ha vulnerat amb aquest decret les competències pròpies de la Generalitat.

Francesc Homs, portaveu del govern, va assegurar el 28 d'agost  davant la rotunditat del dictamen que havia sol·licitat el propi govern, que l'executiu portaria al Tribunal Constitucional la retallada de la paga extra als funcionaris. Hores d'ara el govern català no ha fet rés. Quan es tracta de retallar drets dels treballadors, què poc els importa l’Estatut d'Autonomia i l’autogovern català!

Quina és la posició de la UGT?

Fermesa absoluta en la defensa dels drets dels treballadors.

Esgotarem totes les vies possibles. Ens volen “expropiar” les nostres retribucions. Aquest és el verb que utilitza la pròpia Defensora del Poble en el seu informe. Exigim el dret a poder finalitzar dignament l’any en el qual, de comú acord, els governs de la Generalitat i de l’Estat central han decidit despòticament degradar encara més les condicions laborals de tots els treballadors.

Sabem millor que ningú que són temps d'austeritat però també de defensa de la nostra dignitat. Estem farts! Recordeu que ja l’any passat, per uns suposats “problemes de tresoreria”, tampoc ens volien pagar l'extra de Nadal. La pressió sindical i les mobilitzacions de tots els treballadors i treballadores van aconseguir que al final “in extremis” ens la paguessin. La mobilització als centres de treball i al carrer és útil.

Hi ha altres fórmules per a la reducció de la despesa pública dins la pròpia Administració. Des de la UGT hem fet moltes propostes que no han volgut ni escoltar. Aquí en van dues:

Com és possible que a Catalunya tinguem els alts càrrecs millor pagats de tot l’Estat espanyol, mentre els treballadors som els que tenim el poder adquisitiu més baix? Per què no podem establir un salari públic màxim que eviti que sempre ens retallin als mateixos?

Quants acomiadaments s’haurien pogut evitar amb els 9 milions d'euros pressupostats aquest any a la Generalitat per pagar personal polític eventual?

La UGT lluita i seguirà lluitant en defensa dels drets de tots els empleats públics. Treballarem en totes direccions, judicials, de negociació i de mobilització. Esgotarem totes les vies fins aconseguir el retornament de la paga extra de Nadal!!!

Ja veurem si dieu la veritat

Comunitat Paga Extra

El 28 de novembre de 2012 es va fer la vuitena reunió de la “Plataforma Sindical y de Asociaciones Profesionales de Empleadas y Empleados Públicos” a nivell estatal, amb l’assistència de: FSP-UGT, STAJ, CCOO-FSC, CSI-F, UCESHA, SUP, USAE, UNIONGC, GESTHA, FESSES, SLCYT, CEP, SPP, UFP, CPPM, USO, APFGE, ANPE, CESM, SATSE i PSPL.

• En aquesta reunió les organitzacions sindicals vam valorar els diferents informes elaborats per les nostres assessories jurídiques per reclamar el pagament de la paga extra de Nadal.

• Es va acordar presentar una RECLAMACIÓ COL·LECTIVA davant l’Audiència Nacional per al personal laboral i esperar, en el cas del personal funcionari, a què s’hagi produït el fet causant de no percepció de la paga extra per presentar una reclamació CONTENCIOSA ADMINISTRATIVA.

• Quan s’esgotessin les vies col·lectives, i depenent de la resolució que tinguin, es van consensuar els models de reclamació prèvia i demanda individual que seran facilitats de forma conjunta per la Plataforma Sindical en el seu moment.

• La Plataforma també va acordar presentar un escrit als diferents grups parlamentaris del Congrés dels diputats per tal que es retiri a través dels PGE la reducció salarial del 50% els 3 primers dies de baixa per IT (presentat pel PP), així com, demanar per escrit als grups parlamentaris la retirada de l’esmena als PGE, la qual impedeix el cobrament quan s’està desenvolupant un lloc de treball de superior categoria.

• Pel que fa a les taxes judicials, la Plataforma Sindical està estudiant adoptar mesures, ja que tots coincidim en què la Llei de taxes judicials és injusta, desproporcionada i vulnera el dret constitucional d'accés universal a la justícia, cosa que afecta a tota la ciutadania.

Però, alhora, aquesta Llei també afecta de forma directa a les relacions laborals dins de les administracions, ja que, a partir d'ara, qualsevol reclamació es veurà carregada per unes elevades taxes judicials difícils de suportar per part dels empleats i empleades públiques, la qual cosa facilitarà a les administracions l’adopció de mesures contra els seus empleats.

• Es convocarà la PLATAFORMA SINDICAL UNITÀRIA DE CATALUNYA per tal de traslladar i coordinar aquests acords; així com continuar amb les accions necessàries per aturar les mesures injustes que els diferents Governs estan aplicant als treballadors i treballadores públics de Catalunya.

Font: UGTPresons

La sortida de Solidaritat del Parlament

El victoriós és l'home que després d'un fracàs va tornar a lluitar, el fracassat una persona que no va provar res més. 

(Carles M. Espinalt)

La sortida de Solidaritat Catalana del Parlament, malgrat la immensa feina feta sense diners, sense infraestructures i amb només tres diputats, és un punt negre del resultat de les eleccions. I no només perquè afebleix l’independentisme, sinó perquè aquesta sortida era l’anhel inconfés de gairebé tothom. Del trident espanyolista, PSOE-PP-C’s, per descomptat. Però també dels catalanistes. Els primers, per raons òbvies, i els segons, perquè posava en evidència les seves contradiccions. Tanmateix, un regidor de CiU em va dir això abans de les eleccions: “Em sabria greu que Solidaritat tingués un mal resultat. El meu partit la necessita per no desviar-se del camí cap a la independència”. Eren paraules intel·ligents i compartides per molts votants de CiU. Aquest, però, no era el cas d'Esquerra  La gran alegria republicana, a banda dels 21 escons obtinguts, ha estat la sortida de Solidaritat. Això sí que ho han considerat una victòria. De fet, era la part no escrita de la seva estratègia electoral.

Amb tot, allò que ha estat més decisiu en el resultat de Solidaritat ha estat el boicot que li han fet els grans mitjans de comunicació. Aquest boicot consistia a silenciar-la o a desacreditar-la sistemàticament com a força, i a sobredimensionar Esquerra, amb qualsevol pretext, presentant-la com “l’única” opció independentista. I és que, posats a triar, els poders fàctics, conscients que qui té el cul llogat no seu quan vol, s’han estimat més algú endeutat i amb les mans lligades que algú independent i amb les mans lliures. Solidaritat, per tant, haurà de saber esperar, perquè vénen reptes molt importants per a Catalunya i no tothom estarà a l’alçada de l’anhel dels seus votants.

No és autoodi, és realisme (del pessimista, evidentment)

Vaig votar Solidaritat, perquè sóc independentista i perquè penso que és el partit més "pur", menys apoltronat i encara menys corrupte, per motius obvis. A la vista dels resultats, i després d'un procés de reflexió d'uns quants dies, he arribat a una sèrie de conclusions, que alguns titllaran d'autoodi i que jo qualifico, en canvi, d'autocrítica realista i pessimista. No derrotista, compte, per tot allò de l'Au Fènix renaixent de les seves cendres, però crec que hauríem de ser tots una mica més realistes, perquè només així arribarem a algun lloc, per bé que més tard del que ens pensàvem:

1. Molta gent que va anar a la manifestació del 11-S "NO ERA INDEPENDENTISTA". Estaven farts de retallades i de passar-les magres, i del sentiment d'espoli justificat que tenim tots, però eren, i són, el tipus de gent que, a la que comencen a anar millor les coses, deixen de ser independentistes. No es pot construir un independentisme amb peus de fang com aquest. No es pot intentar engreixar els nombres amb aquesta massa poc formada ideològicament perquè, a la llarga, no funcionarà.

2. El poble català és per natura covard, i em sap greu si algú se sent ofès. Vam conquerir el Mediterrani entre els segles XII-XIV, però no pas militarment, sinó comercialment. La burgesia industrial catalana del segle XIX... cal dir-ne alguna cosa més? Som un poble pragmàtic, seny i no rauxa, no ens agraden els merders (el seny no ha d'esser la manca de caràcter pròpia del qui no sap fer valer l'enteniment i es conforma a viure a les palpentes) També som un poble pensador, ens van els discursos grandiloqüents i bensonants però, a la que cal passar a l'acció... aleshores ens acollonim. Això és el que ha passat aquestes eleccions. En el fons sabem que CiU i ERC no faran res. No faran res. NO FARAN RES. Cal que ho digui més fort? Faran veure que fan alguna cosa, exigiran un referèndum. Faran uns quants discursos més, i aquí s'haurà acabat tot.

3. Només cal veure com els mitjans de comunicació es fan ressò de "cosetes" com l'americà solitari que està defensant la causa catalana; o les no-se-quantes firmes enviades a l'Obama; o del que diu o deixa de dir la UE sobre l'entrada o sortida d'una hipotètica Catalunya indenpendent; o del que diu el Financial Times; o l'Economist; o la BBC. Som tan infantils com a poble que ens calen aquestes crosses per tenir una impressió (fictícia) que tot el món ens està mirant i, per tant, ens donarà suport quan "arribi el moment". Bé, doncs traiemn-nos la bena dels ulls: aquestes signatures de l'Obama ni tan sols arribaran al Despatx Oval. A ningú no li interessa, en el context actual, la independència de Catalunya, perquè cauria Espanya i, de retruc, tota l'economia europea. Seria un element desestabilitzador que no li cal, ara mateix, a Occident. És una noticie -ta exòtica curiosa per al suplement del diumenge, i res més. I, en el fons, els catalans necessitem saber que parlen de nosaltres perquè ens sabem incapaços d'actuar o, si voleu, ens veiem impotents. 

4. La trista realitat és que hi ha 2 Catalunyes: la catalana, més sòlida i profunda, i tota la marasme castellanoparlant racial del cinturó roig + la marasme raonablement ben integrada que canvia d'idioma sense problema + la marasme passota a qui aquests temes no li interessen ni molt ni poc. Aquestes 3 "marasmes" són incomparablement més nombroses que el nucli dur i sòlid que algunes enquestes insisteixen absurdament en xifrar en un 55% i que, amb sort, arriba al 30%. Per què tanta insistència en convocar un referèndum que es perdrà segur? Per què aquesta tendència a voler fer el ridícul? Per què ens perdem en actes simbòlics com enviar cartes al Rei o al Ministre Wert o en cantar nadales reivindicatives? 

Perquè encara que no agradi: perquè tot plegat ens continua proporcionant l'excusa perfecta per a no actuar; perquè no som madurs com a poble. Perquè tenim els polítics que ens mereixem i que, ens agradi o no, han sortit del poble.

Com va dir en López Tena, Catalunya ha optat per la via de l'extinció. I jo afegeixo: la via més còmoda, i amb la que ens pensem que prendrem menys mal. Molt trist. Molt.

Ramon 08/12/2012 a les 10:14

FONT: NacioDigital/Victor Alexandre

La FAES s'emporta més de la meitat de les subvencions d'Exteriors per a cooperació

Enguany s'atorguen 900.000 euros, mentre que la partida del 2011 era de 2,2 milions

Premio FAES de la libertad a Vargas LLosa

El govern espanyol ha distribuït prop de 900.000 euros entre les fundacions dels partits polítics per subvencionar les activitats que realitzen dins del Pla director de cooperació. La fundació FAES, presidida per l'expresident José María Aznar, en rebrà 529.849, mentre que IDEAS, presidida pel secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba en rebrà 238.510, menys de la meitat. Enguany les subvencions a les fundacions es redueixen considerablement, ja que l'any 2011 la FAES va rebre 1,019 milions i IDEAS, 974.820 euros.

La resolució de la secretaria d'estat de Cooperació Internacional i per a Iberoamèrica explica que aquestes subvencions, que es publiquen avui al Butlletí Oficial de l'Estat (BOE), són un ajut per a fundacions i associacions dependents de partits amb representació parlamentària en l'àmbit estatal.

La partida per a la FAES va a tres programes destinats a promocionar la llibertat, la democràcia i els drets humans en els països en desenvolupament, enfortir en aquestes regions els partits polítics i divulgar els valors de la cooperació internacional entre els països donants. Per la seva banda, IDEAS té previst programes destinats a la consolidació de la democràcia i dels sistemes de partits.

La fundació del PSC, la Rafael Campalans, obtindrà 36.000 euros per a un projecte de cooperació política a la Mediterrània. La següent subvenció amb major import, de 32.909 euros, està destinada a la Fundació Catdem, de CDC, mentre que l'Institut d'Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn, vinculat a UDC, aconsegueix 13.163 euros. De fet, la fundació vinculada al partit que dirigeix Josep Antoni Duran i Lleida és l'única que rebrà més diners que l'any anterior, ja que l'any 2011 en va rebre 12.320.

Per sobre se situa l'ajuda a la Fundación Sabino Arana, del PNB, que rebrà 16.454 euros. La Fundació per l'Europa dels Ciutadans, d'IU, obtindrà 14.808 euros; Nous Horitzons Fundació, vinculada a ICV, percebrà 8.227 euros, i la Fundació L'Alternativa, d'EUiA, 1.645. Segons la resolució, la Fundació Josep Irla, d'ERC, rebrà 4.936 euros, i la Fundació Galiza Sempre, del BNG, 3.290.

Font: ARA / EFE Madrid | Actualitzada el 07/12/2012 17:18

Els números del nou Parlament

La cambra sorgida del 25N s’ha renovat el 43 per cent; les diputades representen el 40 per cent de la cambra i els més joves són els diputats de la CUP

Una sessió del Parlament. Foto: Adrià Costa

Pitàgores assegurava que "els nombres són el principi de totes les coses". Si fem cas d'aquesta divisa el Parlament de la X legislatura, sorgit de les eleccions del 25 de novembre, és una cambra jove amb una mitjana d'edat de 45 anys, amb una forta presència femenina i amb set grup parlamentaris. No sabem si serà un bon principi, però els números com a veritats matemàtiques no són simples ni complicats per si mateixos, només són veritats.

58 diputats nous

La cambra s’ha renovat el 43 per cent, amb 58 nous diputats respecte a la sessió constitutiva de la legislatura anterior. Entre els nous diputats hi ha els nous líders d’ERC, Oriol Junqueras, del PSC, Pere Navarro, i els tres diputats de la CUP, encapçalats per David Fernàndez. Els caps de files de les altres formacions amb representació parlamentària ja han format part de la cambra altres legislatures: Artur Mas (CiU), des de la V; Alícia Sánchez-Camacho (PPC), la VI, VII i IX; Joan Herrera (ICV-EUiA), la IX, i Albert Rivera (C’s), des de la VIII.

Per grups, ERC és el que més diputats nous incorpora, 17 dels 21, el 80,9 per cent, seguit de C’s, que es renova el 66,6 per cent, amb 6 nous diputats; ICV-EUiA, amb 7, el 54 per cent; el PSC, amb 9, el 45 per cent; el PPC, amb 5, el 26,3 per cent, i CiU, amb 11, el 22 per cent. L’entrada de la CUP implica que els seus tres diputats s’estrenin a la cambra.

El 40 per cent de dones, ICV el més paritari

La X legislatura comença amb 54 diputades: 21 de CiU, 8 d’ERC, 8 del PSC, 7 del PPC, 6 d’ICV-EUiA, 3 de C’s i 1 de la CUP. Aquesta xifra significa el 40 per cent de la cambra, percentatge que precisament fixa la llei d’igualtat del 2007.

Per grups parlamentaris, el més paritari és el d’ICV-EUiA, amb el 46,1 per cent de dones, seguit de CiU, amb el 42 per cent; el PSC, amb el 40; ERC, amb el 38; el PPC, amb el 36,8, i C’s i la CUP amb el 33,3.

45 anys, la mitjana d'edat

Pel que fa a les edats dels diputats, la mitjana se situa en els quaranta-cinc anys, dos menys que a la passada legislatura. CiU és el grup amb la mitjana d’edat més alta, de 48 anys, seguit del PSC, amb 46,6; ICV-EUiA, amb 44,6; C’s, amb 44,3; el PPC, amb 42,9; ERC, amb 40,6, i la CUP, amb 34,3.

Font: Nació Digital

Crims contra la humanitat

En Dret Internacional, l’article 7.1 de l’Estatut de Roma defineix, entre altres circumstàncies, els crims contra la humanitat com els “actes inhumans (…) que causin intencionadament grans sofriments o atemptin greument contra la integritat física o la salut mental o física”. Normalment aquests crims poden ser comesos per funcionaris o representats polítics i els seus atacs van dirigits de forma indiscriminada contra tota la població, no únicament en casos concrets. A més, no cal que es tracti d'atacs militars, ja que tant es poden donar en temps de guerra com en temps de pau.

Sóc conscient que quan es van redactar els convenis internacionals en matèria de drets humans s’estava pensant en temps de guerra o de repressió política. Però en els temps que corren crec que són perfectament aplicables a la nostra realitat. Al cap i a al fi, estem vivint una guerra, això sí, sense tancs, sense míssils, sense tropes invasores, però amb uns efectes devastadors sobre la població civil evidents. Estem vivint, des del meu punt de vista, una guerra de “guant blanc”.

L’estat espanyol està a punt d'arribar als sis milions d'aturats i al 25% d'atur  un 50% entre els joves. Es calcula que s’han produït més de 400.000 execucions hipotecàries des de l’inici de la crisi, cosa que ha deixat moltes families sense una casa on viure.

La sacre-santa Constitució espanyola recull en el seu article 35 el dret al treball, en el seu article 47 el dret a un habitatge digne i l’article 48 es compromet a promoure les condicions per a la participació de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural. En canvi, no hi ha cap article que contempli el dret a la banca a ser rescatada. Tot i així, els ajuts directes a la banca ja pugen a 216.000 milions d'euros  és a dir; a un 21% del PIB. Si aquests diners els haguéssim repartit entre els 47 milions d'habitants de l’estat espanyol en comptes de donar-los a la banca, cadascú de nosaltres hagués rebut més de 4.500 milions d'euros.  Les coses ens anirien molt millor a tots!

La decisió de “salvar” la banca amb aquesta brutalitat de diners ha deixat el sector públic en perill i endèmicament endeutat. Irònicament, els mateixos que no creuen en els serveis públics són els que defensen que s’han de salvar els negocis privats amb diners de tots. Quina contradicció, oi? O millor dit, quina estafa. Entre tant, els diners que hem donat als bancs no van a garantir l’estat del benestar: educació, sanitat, investigació, pensions, sous de treballadors públics, etc. En definitiva, no reverteixen en aquells que paguem els impostos (ni en els nostres fills que continuaran pagant aquesta immensa hipoteca).

Però, si amb aquesta decisió de salvar la banca no hi hagués prou, els nostres governants s’han dedicat a adjudicar obres per construir carreteres per on no passen cotxes, trens d'alta velocitat deficitaris, aeroports sense avions, pavellons esportius municipals en cada poble, etc, en comptes d'invertir en infraestructures racionals, la qual cosa ha agreujat encara més la situació financera del sector públic.

Ens volen fer creure que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats per culpabilitzar-nos als ciutadans de la crisi i així ens empassem les retallades amb resignació. Però quan ens revelem, aleshores ens presenten la crisi com a quelcom inevitable, com el resultat d'un accident natural, com si de sobte s’hagués posat a ploure o hi hagués hagut un terratrèmol. Però no estem davant d'una catàstrofe inevitable. Estem davant del resultat d'un conjunt de decisions sistemàticament errònies de dirigents polítics que han causat un dany indiscriminat a tota la població.

Fins ara ningú no ha estat condemnat i molt menys imputat per aquests crims contra la humanitat. 

Sentint-ho molt per a ells no n'hi ha presumpció d'innocència.

Tenim pressa, molta pressa!!!

Des d'un punt de vista de l’aritmètica parlamentària, per a CiU la cosa no ha canviat tant. Continuen sense tenir majoria absoluta i continuen necessitant el pacte amb alguna altra força parlamentària per a arribar als 68 diputats que permeten aprovar les lleis, especialment les de pressupostos.

En l’anterior legislatura aquest pacte el van fer amb el PP, tot i que també ho podria haver fet amb ERC o amb el PSC. Era lògic que CiU es trobés més confortable amb el PP que no pas amb partits d'esquerra per tirar endavant la seva política econòmica. Aleshores, què és el que ha canviat després de les eleccions? Doncs que ara els 50 diputats de CiU tenen com a manament electoral prioritari realitzar un referèndum d'autodeterminació i una cosa així només la pot pactar amb partits que comparteixin aquest punt de vista com són ERC, ICV i les CUP, tot i que únicament un pacte amb ERC sumaria 71 diputats, per sobre per tant, dels 68 necessaris per a governar amb estabilitat.

Si, tot i així, CiU intentés governar amb el PP els populars haurien d'acceptar la convocatòria d'un referèndum. El problema és que els populars entenen que la sobirania no recau sobre el poble de Catalunya sinó sobre tot el poble de l’estat espanyol. Seguint aquesta lògica, no haurien de tenir cap inconvenient en què es fes un referèndum a Catalunya i que ens acompanyin en la votació tots els pobles d'Espanya.  No hauria d'haver cap problema mentre quedes clara la voluntat del poble de Catalunya. Però això no passarà mai perquè, en realitat, el Govern de Rajoy té al·lèrgia als referèndums.

Una altra opció és un acord amb el PSC. La posició del PSC respecte al referèndum no difereix gaire de la del PP, amb l’afegit que es tracta d'un partit d'esquerres la qual cosa fa més complicat un acord. Aquesta seria l’opció preferida per l’oligarquia catalana i, no cal dir-ho, pels sectors més "duranistes" de la coalició. Aquesta opció passaria per a què el full de ruta del sobiranisme de CiU integrés el federalisme i la reforma de la Constitució com a via per a exercir el dret a l’autodeterminació. Tots sabem que aquest alambinat camí del federalisme està dissenyat justament per no arribar mai a la seva destinació.

La tercera opció és un pacte amb ERC, primera força de la oposició. Amb ERC hi ha coincidència plena en la convocatòria d'un referèndum. Es dóna la circumstància que, tot i compartir objectius nacionals, CiU i ERC tenen plantejaments econòmics força distants. D’altra banda, ERC no té ambició d'entrar en un govern que necessàriament aplicarà retallades i que únicament servirà per desgastar-los. Si a l’anterior legislatura CiU no va exigir al PP entrar al Govern no veig perquè ara hauria d'obligar ERC a fer-ho. En qualsevol cas, entenc que la situació financera de la Generalitat és delicadíssima malgrat que al país no li falten recursos. Tots sabem que sense espoli fiscal les coses serien radicalment diferents. I és precisament per aquesta precarietat econòmica i política del Govern de la Generalitat que cal convocar un referèndum quan abans millor.

Els dirigents de CiU estan pensant encara en una legislatura per governar quatre anys una comunitat autònoma quan l’únic que hauria de fer el govern sorgit de les urnes el 25N és convocar un referèndum i desmantellar la Generalitat autonòmica per a bastir, de veritat, l’Estat català. Si és per això, potser sí que hauria d'entrar ERC al Govern, però aleshores també ho haurien de fer la resta de partits sobiranistes. És una qüestió d'estat. Sigui com sigui, tenim pressa.

Catalunya, un paradís fiscal?

La incorporació del Regne d'Espanya al Mercat Únic a l’any 1986 va anar acompanyada d'entusiasme per part de la població. Creiem no estar molt equivocat si diem que aquest entusiasme era especialment intens a Catalunya on la vocació pro-europea sempre s’ha viscut amb més convenciment.

Aquesta vocació europea dels catalans, més enllà dels interessos comercials dels empresaris, ha estat compartida per la població en general al veure en el procés d'integració europea una oportunitat per assolir més quotes de llibertat al temps que s’albirava una nova expectativa de progrés econòmic. Aquesta és la sensació que experimentava la major part de la població dels nostre país des dels anys vuitanta. Nogensmenys, aquesta actitud pro-europea dels catalans està començant a afeblir-se, a canviar des d'aquella esperança d'un futur millor i d'il·lusió d'un projecte compartit, cap a la desconfiança i, directament, cap a l’animadversió.

Des del punt de vista del progrés econòmic Europa ha passat a ser del manà d'on venen tots els ajuts (Fons Estructurals i Fons de Cohesió) a ser el lloc d'on provenen totes les polítiques que laminen els drets socials, on s’imposen condicions draconianes al deute públic, on es prioritza l’ajut a les entitats financeres per sobre de l’ajut a les persones. Europa, doncs, ha deixat de veure’s com a lloc de progrés per ser sinònim de repressió econòmica i de drets socials.

Si tot això no fos suficient per a canviar diametralment l’actitud de la població respecte al projecte europeu, els motius dels catalans són, a més, la manca de fermesa a l’hora de defensar el nostre dret a l’autodeterminació. Resulta inconcebible que un projecte democràtic, de progrés i de lloc comú de tots els pobles europeus, com pretén ser la Unió Europea, doni l’esquena al poble de Catalunya que, no oblidem, ja forma part d'aquesta Unió Europea. Per tant, de no manifestar-se clarament el Senyor Barroso, el Senyor Van Rompuy, o qui sigui que mani a Europa a favor del dret a l’autodeterminació i de la permanència del poble de Catalunya a Europa comportarà, de facto, la desafecció dels catalans davant el projecte europeu. Catalunya ja en forma part d'Europa de manera que ens estarien expulsant. Penseu que una expulsió, ni està prevista ni té precedents en el Dret Comunitari. Per a ser expulsats fan falta la unanimitat dels seus membres.

En conseqüència, molts catalans es comencen a plantejar seriosament si volen formar part d'un club on no els desitgen de socis. Catalunya, passi el que passi, continuarà estant a la vora del Mediterrani occidental, com sempre, i continuarà mantenint relacions comercials amb el seu entorn, com sempre. La nostra situació podria a passar a ser la de Noruega o, encara millor, la de Suïssa. En aquest cas, la política fiscal no ens la dictaria Brussel·les (ni, òbviament, Madrid) sinó que la decidirem nosaltres sobiranament. Tenint en compte que a Europa ja comptem amb un bon grapat de paradisos fiscals (Illa de Man, Gibraltar, Mònaco, Liechtenstein, Jersey, Malta, etc.) molts dels quals tenen el vist-i-plau de la Unió Europea, potser no seria mala idea convertir Catalunya en una mena de paradís fiscal que fos atractiu pel capital europeu. Això sí, sempre amb l’euro com a moneda oficial, encara que sigui per la mandra de tornar a canviar de moneda.

Farien bé les autoritats europees de canviar la seva actitud davant la crisi i, en particular, davant del procés d'independència de Catalunya. Si Europa continua amb les seves polítiques de terrorisme econòmic, prioritzant les oligarquies per sobre de les persones es poden trobar al final amb la desagradable sorpresa que els ciutadans deixin de voler formar part d'Europa.  I quan això passi, el projecte europeu haurà mort definitivament. Amb Catalunya tenen una bona oportunitat de demostrar quina Europa volen.

Els García o Garrigues?

Hem vist el curt (mai millor dit) del PP en què representa que un presumpte ciutadà Joan Garcia es vol inscriure al Registre Civil l’endemà de la independència. Al dir-se Garcia de cognom, la presumpte funcionària li diu que no és possible inscriure’l i que l’hauran de canviar per un cognom més “català”, com ara Garriga. Ens agradaria saber quina mena de personatge és el que ha perpetrat aquesta barbaritat. Estem segurs que deu ser algú amb fortes mancances intel·lectuals i morals. Però el més preocupant, és que un partit com el PP s’hagi prestat a mostrar un missatge així quan, fa quatre dies van “espanyolitzar” (com tant els agrada dir) el nom de Maó per Mahón. Senyors del PP, Garcia n'és un poble de la ribera de l'Ebre a la província de Tarragona, entre Mora la Nova i Vinebre

Trobo insultant que ens vinguin ara els del PP amb aquesta milonga als catalans quan, justament, a molts de nosaltres els nostres pares no van tenir l’oportunitat d'inscriure els nostres noms de pila en català perquè només es podien inscriure noms en castellà al Registre Civil. Algú podria pensar que, en realitat, el PP troba a faltar aquelles èpoques predemocràtiques on només es podien inscriure les persones en l’única llengua oficial de l’estat espanyol. Si els deixéssim desinhibits, potser no només traduirien el nom de Maó sinó el de tots els pobles de Catalunya i, després, els nostres.

Però més enllà d'aquest fet (que ja de per si és execrable) pretendre catalogar els cognoms entre catalans i no catalans crec que ratlla la xenofòbia o alguna perversió semblant que segur que té un nom que desconeixem  A veure, jo mateix em dic López. Vaig néixer a Barcelona, a l’igual que el meu pare que també va nàixer a Barcelona. El pare del meu pare, és a dir, el meu avi, també va néixer a Barcelona just l’any 1900. El pare i l’avi del meu avi (és a dir, els meus besavi i rebesavi) van néixer a València al segle XIX. Sento no poder-me remuntar més enllà de l’arbre genealògic per no disposar de més dades, ja que el Registre Civil va començar a funcionar l’any 1870. Per tant, agrairia que els senyors (i senyores) del PP m’indiquessin amablement quantes generacions hem de passar (les meves filles també van néixer a Barcelona) per a què considerin el cognom López de la meva família com a català.

M’imagino que, com jo, molts Garcia, Martínez, Gutiérrez, González, etc, estan en una situació semblant. Per la mateixa absurda regla de tres, deuen considerar que el Bernabéu és català. Que s’ho facin mirar per la Junta Electoral Central, com a mínim. 

Gràcies.

Catalunya, vell estat d'Europa

Els que diuen que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea menteixen deliberadament. No existeixen arguments jurídics, econòmics ni polítics que avalin aquesta delirant teoria. L’única cosa que pot impedir que Catalunya sigui un nou Estat membre de la Unió Europea és la voluntat dels set milions de catalans. I punt.

Des del punt de vista de l’economia ho argumentava fulminantment el Xavier Sala i Martín (del que, tot sigui dit, discrepo en moltes ocasions) la setmana passada en el seu bloc, amb dos arguments. El primer és la imatge del mapa d'autopistes de l’Estat espanyol (podríem parlar també del Corredor Mediterrani). La seva connexió a Europa és, bàsicament, a través de Catalunya. Realment creieu que a Espanya l’interessa travessar una frontera per anar a Europa? I als Europeus, els interessa passar per una frontera per anar a Espanya? Evidentment no. L’altre argument de l’economista de la Universitat de Columbia és el nivell de deute. Si Espanya no vol negociar amb Catalunya òbviament l’Estat espanyol s’haurà de fer càrrec de tot el seu deute amb un 20% menys de PIB, la qual cosa situaria el seu endeutament al 120% del PIB, xifra insuportable per als seus creditors i, jo afegiria, que posaria Espanya a la porta de sortida de l’euro i a la intervenció segura.

El segon argument és polític. Realment la Unió Europea està disposada a perdre set milions dels seus ciutadans? Realment està disposada a perdre un Estat que seria contribuïdor net? Vol realment la Unió Europea aixecar fronteres o tot el contrari? Vol realment la Unió crear un precedent d'expulsió amb Catalunya i fer el mateix amb Escòcia i, fins i tot, amb Flandes, que acull la capital política d'Europa  Brussel·les? Jo crec que no.

El tercer argument és jurídic. La portaveu Soraya Sáenz de Santamaria va dir que a l’independitzar-se Algèria de França l’any 1962 automàticament va quedar fora de la Comunitat Europea i que això crea un precedent aplicable a Catalunya. Per començar, Algèria mai no ha estat a Europa. Només va formar d'Europa a l’època de Triàsic tardà, fa uns 208 milions d'anys  quan encara no s’havien separat els continents. D’altra banda, el cas d'Algèria era el d'una colònia. Vol dir això que Espanya dóna a Catalunya el tracte de colònia? Si fos així, el procés d'independència ens el posarien massa fàcil. No, Catalunya no és una colònia perquè, a diferència d'aquestes  ja gaudia de sobirania internacionalment reconeguda abans de la seva annexió a la corona de Castella el 1714. El cas de Catalunya no és el d'una secessió sinó el d'una restitució de sobirania captiva durant 300 anys. Felip V va incomplir el seu jurament de respectar la sobirania catalana, sense el qual no hagués pogut mai ser rei. Va incomplir també l’article XIII del Tractat d’Utrech en que es comprometia a respectar els privilegis de Catalunya. El mateix Tractat d’Utrech que justifica, avui dia, que Gibraltar sigui britànica.

El cas de Catalunya no és el d'una successió sinó el d'una restitució de sobirania. Europa ho sap i Europa ens ho deu des de fa 300 anys.

Funcionaris per a un Nou Estat

No ens enganyem. La campanya contra els funcionaris no està basada en l’enveja, encara que aquest sentiment sigui aprofitat per aquells que ataquen el funcionariat. La raó de fons no són motius emocionals, sinó més aviat motius racionals, fonamentats en interessos econòmics.

Certament a Catalunya hem tingut sempre una baixa tradició de funcionariat. I això ha estat així, entre altres coses, perquè hem viscut molts anys dins d'un Estat fortament centralitzat. Madrid sempre ha estat la ciutat dels funcionaris i Barcelona la dels comerciants. A dia d'avui  però, la Generalitat té assumides les competències en educació, sanitat, justícia, presons, seguretat, entre altres, de manera que els serveis públics més intensius en funcionaris es gestionen dels d'aquí  Tot i així, a casa nostra tenim la ràtio de funcionaris més baixa de l’Estat. Per exemple: a Badajoz hi ha un funcionari per cada 12 habitants i a Barcelona un per cada 25. A més, la càrrega fiscal que suportem els ciutadans de Catalunya és superior a la de l’Estat. En aquestes circumstàncies és evident que rebem uns serveis públics d'inferior qualitat i més cars que a altres llocs.

Davant la perspectiva de tenir un Estat propi tenim l’oportunitat de fer les coses millor i de forma més eficient i transparent. El primer pas per aconseguir l’eficiència és garantir una funció pública al servei de l’interès general. La tendència dels polítics (dels d'aquí i, sobretot, dels d'aquí  ha estat tradicionalment intentar instrumentalitzar l’Administració de manera que aquesta serveixi a un interès particular en comptes de servir l’interès públic.

La garantia del servei públic la donen, precisament, els funcionaris. Aquests han de ser triats amb criteris objectius d'acord amb els principis de mèrit i capacitat justament en garantia de la seva imparcialitat. Però aquesta imparcialitat incomoda els polítics i per això intenten que no es compleixin aquests principis. I de tècniques n'han trobat moltes. Us diré algunes.

El primer mecanisme és la contractació de personal “eventual”. Es tracta de persones d'assessorament polític amb unes retribucions fora dels paràmetres dels funcionaris. Lògicament són triats a dit entre els afins al partit en el Govern, sense necessitat de cap procediment objectiu. Als catalans ens costen cada any, només els 201 eventuals de la Generalitat, uns 13 milions d'euros  S’ha de prohibir la contractació d'aquest personal amb diner públic i demanar als polítics que, si volen assessors, o se'ls paguin ells o bé utilitzin els serveis dels funcionaris públics.

El segon mecanisme és l’abús en el nomenament de càrrecs de comandament entre els funcionaris mitjançant el sistema de “lliure designació”. El procediment normal hauria de ser el de concurs, de manera que de forma objectiva es triïn als més capacitats per ocupar els llocs més rellevants dintre del funcionariat. A la pràctica, però, es fa servir el procediment de la “lliure designació” per tal de col·locar a dit a funcionaris de “confiança”. Això genera justament el contrari del que predica, és a dir, desconfiança. Amb aquesta pràctica s’ha aconseguit contaminar el funcionariat amb personal polític (el contrari del que hauria de ser) així com dinamitar qualsevol ombra de carrera administrativa amb la conseqüent desmotivació del personal.

El tercer mecanisme és la contractació de personal interí i la seva perpetuació en el temps per manca de convocatòria d'oposicions. Aquest personal que no sempre ha accedit seguint procediments objectius suposa una massa de treballadors en precari obligats a fer el que en cada moment se li digui. És imprescindible l’obligatorietat de convocatòria anual de totes les places temporals així com la limitació de la durada dels contractes temporals.

El quart mecanisme són les externalitzacions. Es tracta de contractar alguna empresa “amiga” part dels serveis que d'ordinari poden fer perfectament els funcionaris de carrera. L’excusa és l’eficiència però el resultat sempre acaba sent un pitjor servei a un cost més elevat perquè aleshores l’objectiu passa a ser obtenir un benefici econòmic en comptes d'una bona prestació de servei al ciutadà.

Com veieu, aquestes són només algunes de les coses que hauríem d'evitar en la funció pública d'un nou Estat. Però si creguéssim de veritat en una funció pública al servei de l’interès general, i amb cultura de l’austeritat com prediquen els governants, implantaríem des de ja mateix la proposta que va fer des de alguna organització sindical ja fa un temps: "establir un salari màxim de 5.000 euros mensuals per qualsevol que cobri dels pressupostos públics". Però, a qui no interessa aquestes propostes? Als polítics us asseguro que no.

Escòcia, quina enveja!!!

Segons el Govern espanyol la convocatòria d'un referèndum per part de la Generalitat seria il·legal. Una cosa és que hagin de donar el vist-i-plau segons l’article 149.1.32è de la Constitució i, una altra és que sigui il·legal. Si tant els preocupa la legalitat o no del referèndum l’única cosa que han de fer és autoritzar-lo, que només amb aquest petit gest ja no caldria que reformessin la Constitució de marres ni cap altra llei.

Anem a pams, tots estem d'acord que les lleis les fan els Parlaments. Des que Montesquieu va dir allò de la separació dels poders, correspon al poder legislatiu, a través del Parlament, dictar les lleis. En el cas de Catalunya aquest òrgan és el Parlament de Catalunya on els seus membres són triats en un procés democràtic com el que tindrem ocasió de viure el dia 25N. Per tant, com s’explica que una disposició emanada d'un Parlament democràtic es pugui dir alegrement que és “il·legal”? Si el Parlament de Catalunya decidís per majoria convocar un referèndum entre tots els Catalans no hi ha ningú al món amb prou autoritat democràtica per impedir-ho. Seria un acte perfectament legal.

Un altra cosa és quina pregunta s’ha de fer. La pregunta ha de ser la mateixa que es va fer en el procés de les consultes populars i ha d'incloure necessàriament la paraula independència, tal i com va reclamar l'Assemblea Nacional Catalana. Diu el President Mas que la “independència clàssica no ens convé”. El que ens cal és la “interdependència” ja que això de la independència, es veu, no fa prou europeu. Però a la manifestació de l’11 de setembre i, senyor President, el clam no era per demanar “estructures d’Estat” sinó per a ser un país independent (IN-INDE-INDEPENDÈNCIA). I tots sabem què vol dir això. Per tant farien bé els independentistes no interdependistes, plantejar-se votar CiU i reflexionar sobre la veritable determinació de CiU de portar-nos cap a un Estat independent, diferent dels models de Puerto Rico, Baviera o Guanajuato que proposen els convergents. Malament senyor Mas.

Entre la Gran Bretanya i Escòcia ho tenen més clar i saben que la pregunta ha de ser clara i directa, sense circumloquis. Es diu ara que quina enveja els anglesos, ells sí són democràtics, no com els espanyols. Fins i tot el Govern de la Generalitat els ha adreçat un escrit de felicitació. Però jo crec que la diferència entre el cas català i l’escocès no està en la diferent reacció amb el Govern central. Tant els anglesos com els castellans tenen mentalitat imperialista cosa que els catalans no hem tingut mai. A diferencia d'ells que encara pensen en “españolizar”, nosaltres no ens hem preocupat mai de sotmetre els altres pobles sinó de mirar per nosaltres mateixos i prou. Els anglesos, com els espanyol, tampoc no volien saber res d'un referèndum. La diferència està en que els senyor Alex Salmond el va convocar igualment, la qual cosa ha obligat el president Cameron a negociar. I això és justament l’únic que hem de fer a Catalunya per tal que Madrid s’avingui a negociar.

Aiiii federalisme...on paraves fa 30 anys?!

Rubalcaba s’ha tornat, de sobte, federalista. Volem suposar que s'ha començat a donar compte que això de Catalunya cap a la independència va de debò. No creiem que no s’hagi donat compte ell tot sol, sinó que l’hauran ajudat els seus companys del PSC, quan s’han adonat que s’havien quedat sense paper en l’auca del sobiranisme. De res li serveix al PSC dir que la via és el federalisme sinó hi ha ningú a l’altra banda disposat a federar-se, ni tant sols els mateixos companys de partit del PSOE. De manera que per tal d'aconseguir que el PSC no mori d'inanició han decidit donar-li aire de federalistes.

Sorgeixen, però, uns dubtes. On estaven amagats tots aquests federalistes de l’altiplà castellà quan tothom es dedicava a apallissar l’Estatut aprovat sobiranament pel Parlament de Catalunya? Recordeu allò del “aprobaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya” que va dir el primer dels socialistes espanyols? Doncs, això: que no ens creiem res.

D’altra banda, s’oblida el senyor Rubalcaba que per federar-se, en primer lloc s'ha d’estar en possessió de la plena sobirania. Una federació és alguna cosa així com un matrimoni. Oi que per a poder casar-se un ha d’estar emancipat? Oi que per a què es consideri vàlid s’ha de consentir lliurement? Emancipar-se, en termes de país, vol dir ser independent. De manera que, qui aposta pel federalisme està donat per feta la prèvia proclamació de la independència de Catalunya. O no?!

Però, en qualsevol cas, si el senyor Rubalcaba vol que Espanya passi a ser un estat federal, és una qüestió que haurà de debatre amb el senyor Rajoy. Ja sabem que a Espanya, per canviar la Constitució entre PP i PSOE en tenen prou i en un tres i no res “donde digo digo, digo Diego”. Per tant, primer que es posi d'acord amb en Rajoy i modifiquin la Constitució. A partir d'aquí ja en parlarem si ens interessa federar-nos amb l’Estat espanyol.

Ara bé, un cop independents, podem federar-nos amb qui ens doni la gana. I si volem federar-nos només amb València i Balears per a constituir la República Federal dels Països Catalans? I si volem federar-nos amb Europa en comptes d'amb Espanya? Qui hauria de tenir interès en federar-se amb un país pobre i en fallida tècnica com l’espanyol? Si t’has de casar amb algú que sigui per amor i, a falta de carinyo, si més no, que tingui recursos. Perquè casar-te amb algú que no t’estima, que et maltracta i que a sobre és pobre, això és racional?.

Què bé que li vindrà ara aquesta proposta a CiU a qui ja no li quedaven conills al barret de copa per distreure el personal! Perquè convindreu amb nosaltres que l’últim conill, el de les “estructures d'estat”, feia una mica de pudor i ja no provocava l’efecte prestidigitador dels anteriors. Tot sigui per frenar els desitjos de llibertat de bona part de la població de Catalunya, com en els darrers tres cents anys.

Font: X.Martínez'sweblog

VAGA del proper 14 de novembre

Des de Plataforma Serveis Centrals:

Com ja sabeu el proper dia 14 de novembre està convocada una vaga general contra les retallades i per la defensa dels nostres drets laborals i socials. LA PLATAFORMA SERVEIS CENTRALS DONA TOT EL SEU SUPORT A LA CONVOCATÒRIA DE VAGA, QUE EXPRESSA EL REBUIG A LA POLÍTICA SALVATGE DE RETALLADES QUE VULNERA ELS MÉS ELEMENTALS DRETS DE LES PERSONES. 

NO OBSTANT, PER A TOTS AQUELLS/ES QUE HEU DECIDIT NO FER VAGA PELS MOTIUS QUE CONSIDEREU, US PROPOSEM altre tipus de protesta, donat que tot i exercir el dret a no fer vaga, podem fer que es senti el nostre desacord amb la política de retallades que no ajuda a la recuperació del país i que està deixant en una situació molt complicada a molts ciutadans i ciutadanes, a més de crear més desigualtat social.

El proper dia 14 de novembre de 2012 tots aquells que decidiu no fer vaga ens reunirem a les portes de l’edifici de DGSSPP (C/Aragó, 332) a les 10.00h. 

Portem truites, fuet, fruita, galetes... i oferim-ne als/les ciutadans/es. Farem fulls informatius per a repartir i informar a la gent que passi, als conductor@s, xiularem, portarem les nostres pancartes... 

Així mateix convidem a tots aquells que feu la vaga, a unir-vos a aquesta iniciativa, per a fer d'aquesta jornada un dia diferent, una jornada reivindicativa, sense perdre el nostre caire pacífic, i motivem a tot@s aquells que ens vegin amb una nova acció.

Així mateix us informem que ja ens hem posat en contacte amb el comité de vaga de l'example dret per a unificar actes en aquest dia.

Hem de deixar clara la nostra disconformitat amb les polítiques de retallades. Deixem clar que no és que no volem fer vaga, és que no podem fer-la, però a l’hora fem-nos visibles i demostrem el nostre rebuig amb aquesta situació.

Finalment...llegirem un manifest en el què deixem clara la nostra postura!

Suma't!!!