La sortida de Solidaritat del Parlament

El victoriós és l'home que després d'un fracàs va tornar a lluitar, el fracassat una persona que no va provar res més. 

(Carles M. Espinalt)

La sortida de Solidaritat Catalana del Parlament, malgrat la immensa feina feta sense diners, sense infraestructures i amb només tres diputats, és un punt negre del resultat de les eleccions. I no només perquè afebleix l’independentisme, sinó perquè aquesta sortida era l’anhel inconfés de gairebé tothom. Del trident espanyolista, PSOE-PP-C’s, per descomptat. Però també dels catalanistes. Els primers, per raons òbvies, i els segons, perquè posava en evidència les seves contradiccions. Tanmateix, un regidor de CiU em va dir això abans de les eleccions: “Em sabria greu que Solidaritat tingués un mal resultat. El meu partit la necessita per no desviar-se del camí cap a la independència”. Eren paraules intel·ligents i compartides per molts votants de CiU. Aquest, però, no era el cas d'Esquerra  La gran alegria republicana, a banda dels 21 escons obtinguts, ha estat la sortida de Solidaritat. Això sí que ho han considerat una victòria. De fet, era la part no escrita de la seva estratègia electoral.

Amb tot, allò que ha estat més decisiu en el resultat de Solidaritat ha estat el boicot que li han fet els grans mitjans de comunicació. Aquest boicot consistia a silenciar-la o a desacreditar-la sistemàticament com a força, i a sobredimensionar Esquerra, amb qualsevol pretext, presentant-la com “l’única” opció independentista. I és que, posats a triar, els poders fàctics, conscients que qui té el cul llogat no seu quan vol, s’han estimat més algú endeutat i amb les mans lligades que algú independent i amb les mans lliures. Solidaritat, per tant, haurà de saber esperar, perquè vénen reptes molt importants per a Catalunya i no tothom estarà a l’alçada de l’anhel dels seus votants.

No és autoodi, és realisme (del pessimista, evidentment)

Vaig votar Solidaritat, perquè sóc independentista i perquè penso que és el partit més "pur", menys apoltronat i encara menys corrupte, per motius obvis. A la vista dels resultats, i després d'un procés de reflexió d'uns quants dies, he arribat a una sèrie de conclusions, que alguns titllaran d'autoodi i que jo qualifico, en canvi, d'autocrítica realista i pessimista. No derrotista, compte, per tot allò de l'Au Fènix renaixent de les seves cendres, però crec que hauríem de ser tots una mica més realistes, perquè només així arribarem a algun lloc, per bé que més tard del que ens pensàvem:

1. Molta gent que va anar a la manifestació del 11-S "NO ERA INDEPENDENTISTA". Estaven farts de retallades i de passar-les magres, i del sentiment d'espoli justificat que tenim tots, però eren, i són, el tipus de gent que, a la que comencen a anar millor les coses, deixen de ser independentistes. No es pot construir un independentisme amb peus de fang com aquest. No es pot intentar engreixar els nombres amb aquesta massa poc formada ideològicament perquè, a la llarga, no funcionarà.

2. El poble català és per natura covard, i em sap greu si algú se sent ofès. Vam conquerir el Mediterrani entre els segles XII-XIV, però no pas militarment, sinó comercialment. La burgesia industrial catalana del segle XIX... cal dir-ne alguna cosa més? Som un poble pragmàtic, seny i no rauxa, no ens agraden els merders (el seny no ha d'esser la manca de caràcter pròpia del qui no sap fer valer l'enteniment i es conforma a viure a les palpentes) També som un poble pensador, ens van els discursos grandiloqüents i bensonants però, a la que cal passar a l'acció... aleshores ens acollonim. Això és el que ha passat aquestes eleccions. En el fons sabem que CiU i ERC no faran res. No faran res. NO FARAN RES. Cal que ho digui més fort? Faran veure que fan alguna cosa, exigiran un referèndum. Faran uns quants discursos més, i aquí s'haurà acabat tot.

3. Només cal veure com els mitjans de comunicació es fan ressò de "cosetes" com l'americà solitari que està defensant la causa catalana; o les no-se-quantes firmes enviades a l'Obama; o del que diu o deixa de dir la UE sobre l'entrada o sortida d'una hipotètica Catalunya indenpendent; o del que diu el Financial Times; o l'Economist; o la BBC. Som tan infantils com a poble que ens calen aquestes crosses per tenir una impressió (fictícia) que tot el món ens està mirant i, per tant, ens donarà suport quan "arribi el moment". Bé, doncs traiemn-nos la bena dels ulls: aquestes signatures de l'Obama ni tan sols arribaran al Despatx Oval. A ningú no li interessa, en el context actual, la independència de Catalunya, perquè cauria Espanya i, de retruc, tota l'economia europea. Seria un element desestabilitzador que no li cal, ara mateix, a Occident. És una noticie -ta exòtica curiosa per al suplement del diumenge, i res més. I, en el fons, els catalans necessitem saber que parlen de nosaltres perquè ens sabem incapaços d'actuar o, si voleu, ens veiem impotents. 

4. La trista realitat és que hi ha 2 Catalunyes: la catalana, més sòlida i profunda, i tota la marasme castellanoparlant racial del cinturó roig + la marasme raonablement ben integrada que canvia d'idioma sense problema + la marasme passota a qui aquests temes no li interessen ni molt ni poc. Aquestes 3 "marasmes" són incomparablement més nombroses que el nucli dur i sòlid que algunes enquestes insisteixen absurdament en xifrar en un 55% i que, amb sort, arriba al 30%. Per què tanta insistència en convocar un referèndum que es perdrà segur? Per què aquesta tendència a voler fer el ridícul? Per què ens perdem en actes simbòlics com enviar cartes al Rei o al Ministre Wert o en cantar nadales reivindicatives? 

Perquè encara que no agradi: perquè tot plegat ens continua proporcionant l'excusa perfecta per a no actuar; perquè no som madurs com a poble. Perquè tenim els polítics que ens mereixem i que, ens agradi o no, han sortit del poble.

Com va dir en López Tena, Catalunya ha optat per la via de l'extinció. I jo afegeixo: la via més còmoda, i amb la que ens pensem que prendrem menys mal. Molt trist. Molt.

Ramon 08/12/2012 a les 10:14

FONT: NacioDigital/Victor Alexandre