REFLEXIONS SOBRE EL VOT DE LA POR
Aclariments previs.-
Ara farà un any que estic apartat de l’activitat sindical. Un any, per tant, sense atendre el telèfon a qualsevol hora, fins i tot diumenges i festius. Un any treballant amb excel·lents companys i companyes, sense haver de preocupar-me pensant en quin moment m’apunyalaran les persones que m’envolten. Un any sense aguantar pressions de dirigents sindical, moral i personalment degenerats,pressions que, un cop comprovat el cas que en feia, es convertien en amenaces (finalment complertes, tot s’ha de dir: per una vegada no mentien).Un any en que la meva qualita de vida, si obviem les retallades salarials, ha millorat espectacularment. Per tant, no tinc la més mínima intenció de reprendre cap activitat sindical ni a curt, ni a mitjà ni a llarg termini. Que ningú vegi, doncs, fantasmes. L’única intenció d’aquest escrit, i d’algun altre que he subscrit, és ajudar a trencar aquest discurs monolític que se’ns intenta imposar, discurs que pretén demostrar que oposar-se a l’aprovació del preacord signat el passat 21 de gener és cosa de rucs, malvats o irresponsables.
Respecto profondament a la majoria de persones que ens han representat durant la negociació. De fet, a tots, excepte a la petita minoria que havia acordat arribar al punt en què estem abans d’iniciar-se les negociacions formals. Entenc que aquest era un procés particularment difícil i delicat, i que no és just desqualificar – i menys amb la ferocitat que de vegades s’ha fet – unes persones que han fet el que millor han sabut o pogut amb la intenció de defensarnos, per molt que cregui que la seva gestió no ha estat encertada.
Fets aquests aclariments previs, vull deixar constància de la meva preocupació per la forma en què les organitzacions sindicals han encarat la campanya del referèndum del proper dia 7. Vista la quasi unanimitat amb que gairebé tothom ha qualificat aquest acord de dolent (fins i tot els partidaris de ratificar-lo), les explicacions sindicals han estat dues:
“La culpa és de l’Acord del 2006. Nosaltres ja ho vam dir i ara els fets ens donen la raó, i no ens mullem per dir el que creiem que s’ha de fer”. No entraré a discutir ara la bondat o maldat de l’Acord del 2006. Jo també podria argumentar que els fets han demostrat el que altres pensàvem al 2006: que entre els que criticaven l’Acord hi havia gent que hauria negociat considerablement pitjor. Ajuda a algú entrar ara en aquest debat? Crec que no, i que seria absurd que, a pocs dies d’un referèndum que marcarà profondament el futur del nostre col·lectiu, el diàleg entre un treballador amb un representant sindical pogués ser com aquest:
No sé què votar, no m’agrada el preacord però no tinc clar que si surt el no es pugui millorar. Tu què en penses?
Penso que la culpa és del 2006.
Ja, però què faig ara, voto si o no?.
Vota el que creguis, però has de ser conscient que la culpa és del 2006.
Ja, però, què passarà si surt el si i què passarà si surt el no? Què fareu a partir del dia 8?
Doncs que continuarem denunciant que la culpa és del 2006.
Aquesta postura s’explica sola i no tinc intenció de comentarla més.
Si surt el no, les deu plagues bíbliques no seran res comparades amb el que se’ns vindrà a sobre.
Aquesta segona explicació és la que vull comentar, ja que és la que m’entristeix més sincerament, perquè, encara que penso que la majoria dels seus defensors creuen sincerament el que argumenten, també em sembla que s’ha convertit en la justificació per a no reflexionar sobre el que s’ha fet bé o malament i intentar rectificar les errades comeses. I m’entristeix més encara observar com, en comprovar que amb aquest argument no tothom es convenç de la necessitat de ratificar el preacord, la resposta dels defensors del si ha anat guanyant en agressivitat.
Bàsicament, la campanya de la por parteix d’un fet real i innegable: l’Administració pot fer pràcticament el que vulgui i no respectar els acords prèviament signats i - com és el cas present - legalment prorrogats i, per tant, vigents. Efectivament, això és cert. Però de la mateixa manera que aquest argument serveix per avisar-nos de que ho perdrem tot si no votem SI el dia 7, serveix per dir que és absurd votar ja que, encara que surti el SI, ningú ens pot garantir que l’Administració a partir del dia 8 de febrer no es passarà pel forro el que va signar el dia 21 de gener per molt que ho ratifiquem amb una votació a la búlgara i sense fissures a favor del SI. Vist així, què importa que votem o deixem de votar? Per què hem de negociar res si l’altra part pot fer el que vulgui? Si demà proposen, per exemple, acabar amb el 3-5 dels GSI, haurem de votar si per salvar el 4-4 perquè si no l’Administració pot imposar novament el 4-1-3? I si votem el 4-4, quina garantia tindrem de que no aplicaran el 4-1-3 quan ho creguin oportú??
Per tant, aquesta facultat de l’Administració, que igual serviria per defensar el si, com per defensar l’abstenció o per dir que no val la pena negociar, s’ha de valorar en relació amb d’altres indicadors. Apunto a continuació alguns d’aquests altres factors que hem de tenir en compte:
L’Administració pot deixar-nos sense PINHO ni PIPE, però accepta incloure el primer a l’específic i pagar fins a 120 euros mensuals (l’any vinent) pel nou programa que substituirà al segon. Ho fan perquè són tontos? Perquè són generosos? Els han enganyat els nostres representants i han aconseguit que no se n’adonin de que ens ho podien prendre tot gratis? Espero que la solució a l’enigma no sigui aquesta darrera, perquè de tant repetir tothom aquests dies que poden fer el que vulguin ja deuen haverse assabentat de la seva equivocació. Com que tampoc crec que siguin tontos ni - menys encara - generosos, penso que l’Administració ha arribat a la convicció que els inconvenients de deixar-nos sense res per decret són majors que els de renunciar, ni que sigui parcialment, a fer aquella retallada total. Aquest és un dels motius que em fa pensar que la victòria del NO obligaria a reobrir el procés negociador.
La implicació directa i grollera de l’Administració en la campanya a favor del SI no es correspon precisament amb el que caldria esperar de qui pensa que, en cas de no ratificació del preacord, tindrà llibertat absoluta per fer el que li vingui de gust. El més trist és pensar que aquesta implicació ha estat pactada amb les forces sindicals. En condicions normals, si després de signar un preacord l’Administració hagués començat a represaliar les persones que han participat a les mobilitzacions, o hagués pres acords que suspenen aspectes dels acords vigents recollits al preacord acabat de signar, els sindicats haurien donat per trencades les negociacions atesa aquestes violacions flagrants del principi de bona fe negociadora per part de l’Administració. En canvi, la reacció ha estat una nota amb un missatge tipus “ li direm al senyor Parés que no ens agrada el que ha fet i si, mala sort, no ens fa cas, pensarem que no és just”. De fet, després de les represàlies contra els treballadors de la Model, advertien que no tolerarien que aquesta mesura s’estengués a treballadors d’altres centres. Les meves notícies són que aquesta extensió ja s’ha produït. Què faran ara? Li diran dolent, dolent , dolent? No el felicitaran el dia del seu aniversari? La veritat és que aquesta manca de contundència em fa pensar que l’Administració no ha traït la negociació, sinó que el que està fent és aplicar el disseny de campanya pactat. Perquè el missatge és clar: potser si voteu que si, aquestes mesures es retiraran... Aquesta implicació tan directa de l’Administració en la campanya em fa pensar, com ja he dit, que no li resulta ni indiferent ni beneficiós (com podria deduir-se de la seva hiper pregonada omnipotència) la no ratificació del preacord en els termes actuals.
Directament relacionat amb el punt anterior està el del misteriós Acord clandestí de Govern de 24 de gener. Algú sap on ha estat publicat aquest Acord de Govern? Si el busqueu a la relació d’Acords de Govern aprovats en la sessió del dia 24 que publica la pròpia Generalitat, no el trobareu. Jo, que penso que els diners del Palau de la Música no van servir per subvencionar partits polítics, que no tinc dubtes que el senyor Camps es pagava els vestits i que crec que Manuel Fraga va ser un gran demòcrata, no puc acceptar la versió segons la qual aquest Acord es va improvisar a tota velocitat atenent a les necessitats de la campanya del SI quan es va fer públic que l’Acord del 2006 estava legalment prorrogat. El més curiós és què ràpidament s’ha donat difusió a aquest document via correu electrònic per part dels sindicats (encara que tres dels quatre no l’han penjat als seus webs) sense cap valoració, sense protestes per aquesta acció de força per part de l’Administració que, de no ser tot un paripé, obligaria a trencar la baralla. Al contrari, s’ha distribuït amb autèntica satisfacció, com si es tractés de la prova definitiva de que s’ha de ratificar el preacord si o si. I què diu l’Acord clandestí del dia 24? Doncs que el que el Govern signava el dia 21 amb els sindicats era el dia 24 una cosa inaplicable per l’existència d’alguna causa greu d’interès públic derivada d’una alteració substancial de les circumstàncies econòmiques... causa que, misteriosament, sembla ser que desapareixerà el dia que la Mesa Sectorial ratifiqui el preacord del dia 21. Ufffffff, massa complicat per a la meva pobre neurona. Em venen al cap algunes categories per classificar aquest Acord de Govern, però vist el caràcter típic d’alguna d’elles, prefereixo no enumerar-les. En qualsevol cas, tornem a l’inici d’aquesta història; si 3 dies després de signar un preacord, el Govern pot redactar un Acord (que no publica però que lliura als sindicats per a què el publicitin) que declara inassumible algun dels punts signats tres dies abans, quina garantia tenim de que no pot mantenir aquest Acord de Govern, o fer-ne un altre de nou referit a altres aspectes del nostre Acord de condicions de treball, el dia 8 de febrer? O l’11 d’abril? O el 28 de maig? O sempre que li vingui en gana? La veritat és, en resum, que per no jugar-se res en el referèndum, l’Administració es pren moltes molèsties per forçar el vot afirmatiu. I, insisteixo, no crec que ho faci perquè desitja el millor per nosaltres i en el fons ens estigui demanant que no l’obliguem a retallar-nos més.
Les mateixes forces que ens expliquen a Presons que l’Administració pot fer el que vulgui, no ho entenen de la mateixa forma a Mossos i a Bombers. Són els nostres representants sindicals més llestos que els dels altres cossos? Més tontos? Crec que ni una cosa ni l’altra. Senzillament, aquest fet demostra que aquesta no és una veritat acceptada com absoluta ni tant sols en el sí d’aquestes forces sindicals.
Abans d’acabar, vull fer alguna reflexió més. M’han semblat impresentables determinades notes i correus ofensius amb les persones que han participat a la negociació que he pogut llegit aquest dies. Però em preocupa encara més la deriva ofensiva en que ha entrat la campanya pel SI. Em sorprèn, per exemple, rebre d’una persona a la qual aprecio i que ha estat víctima d’aquestes campanyes difamatòries, un correu en el qual recomana la lectura d’un missatge farcit de desqualificacions als partidaris del NO. Aquest mateix missatge ha estat reenviat profusament per delegats sindicals. Crec que en un procés tant complicat com aquest, és tristament inevitable que algunes persones es dediquin a aquesta mena de pràctiques. Però opino que els sindicats no poden alimentar aquests comportaments, no poden ajudar a fer més profunda la ferida que es pot obrir entre els treballadors, més quan, sigui quin sigui el resultat del dia 7 de febrer, els temps que venen seran durs i requeriran un alt grau d’unitat de la plantilla.
També demanaria que s’acabin les publicacions de currículums que, teòricament, avalarien que el contingut del missatge que els acompanya és indiscutible. No és que em produeixin enveja, encara que sé que mai arribaré a la condició de vaca sagrada (i no per un problema volumètric, atès que els anys i les pràctiques alimentàries semblen apropar-me inexorablement i trista a la primera part d’aquesta condició, sinó perquè fa temps que he assumit que la sacralitat no es troba al meu abast). Però considero que no tenir 25 anys d’antiguitat a Presons no em fa tenir menys legitimitat per opinar sobre acords que afecten les meves condicions de treball. Com a molt, em fa tenir menys... antiguitat, la qual cosa, atesa la desaparició dels premis en dies de vacances sembla tenir menys importància que fa uns mesos. Tampoc he estat 25 anys seguits afiliat a un mateix sindicat, encara que la meva col·laboració amb el sindicat al qual vaig tornar-me a afiliar l’any passat es remunta als temps en què era il·legal. Em dona això més autoritat per opinar? No, únicament m’apropa, en cas de que m’estengui a explicar batalletes que poc tenen a veure amb el tema que ens ocupa, a la condició de abuelo Cebolleta.
Penso que el dia 7 de febrer el vot afirmatiu s’imposarà amb diferència. I comprenc i respecto a aquesta majoria que l’emetrà. No compartiré el discurs dels qui diguin que és un vot covard o col·laboracionista, ja que crec que serà un vot en general tant benintencionat com el dels qui votin que no. Els uns i els altres estaran fent el que pensaran que és millor per al col·lectiu. I si finalment es fets evidencien que tenien raó, m’alegraré de que la meva opinió actual es demostri equivocada. Però crec també que el percentatge de vots negatius pot marcar el tracte que rebrem posteriorment per part de l’Administració. Un tant per cent inferior al 30 els faria creure que han trobat la fórmula per doblegar-nos sempre que els convingui, i que les sancions i les demostracions de força són la millor forma de tractar amb nosaltres. Per contra, un resultat d’entre el 40 i el 45 per cent de vots negatius els mostraria que han vençut però no convençut, i que, en cas de que ens pressionin més del compte, aquesta mena de treva resignada que ara s’imposarà pot trencar-se bruscament en qualsevol moment.
Salut i unitat
Francesc Lara
