22 de Julio - Santiago Nen Becerra: catedràtic d'Estructura Econòmica. IQS. Universitat Ramon Llull.
“La Generalitat realitzarà 1.500 acomiadaments en el sector públic” (El País 16.07.2011, Pàg. 1), i després, en Pàg. 12: “La Generalitat presentarà un ERE per 1.500 empleats d'empreses públiques”.
Les notícies no es refereixen a personal integrat en els cossos de la funció pública en el més estricte sentit de la paraula: és personal de l'Administració amb alguna modalitat de contractació laboral, però que entra totalment en el rètol ‘Empleo Público’ i que als ulls de la gent són ‘funcionaris’.
És curiós el que ha succeït amb el factor treball ocupat en les administracions públiques, molt curiós. Fins a fa cinc anys un funcionari era ‘un pringao’: els qui sabien, els qui sabien el que calia fer, compraven un pis un dilluns i ho venien un divendres guanyant-se 30.000 euritos; o ‘es treien en hores tant com en sou’. ‘Sembles ximple tio, jo m'aixeco al mes quatre vegades el que tu et treus en……..’, deia el que sabia el que calia fer a l'amic empleat públic del negociat d'Hisenda o del departament de vialitat d'un Ajuntament o d'un Govern regional.
I era cert, els mil o mil dos-cents euros, o els nou-cents d'un empleat públic es transformaven en quatre o cinc mil o en molt més, en el cas de molts treballadors de la construcció, o encarregats de barres en bars de copes -‘I a més lligo, oncle, cada nit’-, o treballadors d'empreses de transport -‘I la meitat en negre’-, mentre, l'empleat públic feia les seves hores a canvi dels seus mil euritos mensuals.
Fins que les coses van canviar.‘Estic fins als collons de pagar impostos com un cabró per pagar a funcionaris que es passen el dia tocant-se els ous!’ va exclamar l'empleat de la construcció quan van començar a reduir-li hores i sou, i alguna cosa semblant va dir l'encarregat de la barra del bar de copes quan van començar els rumors que el local podia tancar, i paraules calcades va pronunciar el transportista quan els encàrrecs van començar a descendir. De la nit al dia aquell pobre pringao al que li donaven mil euros a canvi de vuit hores s'havia convertit en un ‘hijoputa al que calia seguir mantenint’.
Pràcticament ningú, va preguntar: ‘Aquest empleat públic, què fa?, a què es dedica?’. De la nit al dia l'empleat públic es va convertir en el monstre comegalletas que estava xollant uns recursos que, es deia, estaven escassejant. A dia de la data, la immensa majoria de l'ocupació pública, funcionari o contractat, porta perdut, en dos anys, el 8,5% dels seus ingressos: la reducció mensual més la congelació actual, no obstant això quan un Govern anuncia reduccions d'ocupació pública molts esbossen somriures de satisfacció, per què?
Per alguna cosa que ha pervertit i porta pervertint l'essència d'una activitat absolutament essencial, la de l'ocupació pública: al funcionari és extraordinàriament difícil acomiadar-li. La immensa majoria de la població pensa que és injust (ho pensa en les recessions, en aquesta crisi, li importa un rave en els booms) que l'ocupació pública sigui vitalici; possiblement ignori el motiu que sigui així.
Abans no ho era, i passaven les coses que l'escriptor Mariano José de Larra va explicar tan bé en els seus treballs; per evitar això es va decidir, sàviament, que el funcionariat seria una carrera tècnica al marge d'els qui governessin i del seu color (clar que a Espanya, després de la Guerra Civil, els qui la van guanyar van fer una neteja, però això és una altra història), per què?, doncs perquè l'administració de les coses públiques tingués una continuïtat al marge de canvis de Govern: en ser professionals els qui portaven a terme les seves tasques pervivien a colors polítics perquè el que feien estava més enllà de colors polítics: suturar un tall de vint centímetres produït en un accident de trànsit no entén de sigles de partits).
‘Ja, però, per què existeixen empleats públics?, per què l'Estat i els Governs locals han de realitzar tasques i treballs?, per què no es privatitza tot?’, pregunta algú. Quan, després de la II Guerra Mundial, el planeta va entrar en l'estat de benestar en el qual ha estat fins fa poc, es va arribar a la conclusió que existien una sèrie de béns i serveis en els quals a la iniciativa privada no li interessava entrar perquè per aquests béns i serveis no es podien vendre a preus lliures a causa que eren béns i serveis als quals, per definició, tothom havia de tenir accés; alhora que, en fer-ho, es redistribuïa renda dels més rics cap als més pobres a través de les molt majors contribucions fiscals que aquells pagaven a fi de finançar els béns i serveis que tots consumien. En uns països aquesta sistemàtica es va portar més lluny i en uns altres es va quedar més a prop, però en gairebé tot el planeta aquest món va quedar reservat per a l'ocupació pública.
Avui el funcionari es troba en reculada perquè tot el que ho justificava l'està: rellegeixin el paràgraf anterior. Si a això afegeixen un nivell de desocupació megaelevat -i creixent-, el que un Govern central, regional o local anunciï que va a reduir el nombre d'empleats públics, independentment del que facin, té el vítor assegurat: ‘menys hijoputas que s'estan tocant els ous’, i si, damunt, es diu que se'ls va a pagar menys, l'explosió de goig entre gran part de l'electorat està assegurada, estigui en atur o no ho estigui. És a dir, eliminar funcionaris i pagar-los menys s'han convertit en armes electorals.
‘Però, damunt, de què es queixen si no se li pot tirar?’, exclama un altre algú. Aquí radica una de les xacres amb la qual va néixer la funció pública i que mai ningú ha volgut abordar. Empleats públics els hi ha bons i extraordinaris, regulars i mediocres, i jetas, vagos i mangantes, com en tota empresa privada que fos gran o molt gran. Reparin que els temps verbals són diferents: avui l'empresa privada gran o molt gran ja s'ha tret de damunt a un munt de treballadors (amb càrrec a pressupost públic, en molts casos, gran part de les seves percepcions encara que gairebé ningú renegui contra ‘els prejubilats’), munt de treballadors entre els quals, per pura lògica, haurien d'estar els jetas, vagos i mangantes que pogués tenir per pocs que aquests anessin [hi ha hagut goig per l'increment en l'atur d'aquests supòsits i abstractes vagos?]; però, per estatut en els cossos de la funció pública, alguna cosa així és inaplicable, ara com ara.
En tots els països, en totes les administracions públiques espanyoles van a reduir-se, s'estan reduint, empleats públics, però aquells amb contracte laboral, no els qui tenen estatut de funcionari. Avui, a Espanya s'estan anant al carrer, s'aniran al carrer, supereficientes empleats públics amb contracte laboral i seguiran en el seu lloc jetas, vagos i mangantes pel fet que són funcionaris, i això és alguna cosa que cap partit polític ni cap sindicat ha volgut abordar mai. Larra, torna, per favor!.
[I no: jo no sóc funcionari.]
I a veure si d'una vegada ens assabentem:
A Espanya HI HA POCS empleats públics en comparació d'Europa.
En relació a la població ocupada, la taxa és del 13%, a França és de més del 16%, a Suècia del 31%, i dins d'Espanya tampoc és igual a tot arreu: a Extremadura la taxa és el triple que a Catalunya.
I no, tampoc els membres dels Governs que signen acomiadaments d'empleats públics es refereixen mai a aquestes xifres, per què serà? Serà perquè haurien de parlar de coses de les quals no volen parlar?
