Crims contra la humanitat

En Dret Internacional, l’article 7.1 de l’Estatut de Roma defineix, entre altres circumstàncies, els crims contra la humanitat com els “actes inhumans (…) que causin intencionadament grans sofriments o atemptin greument contra la integritat física o la salut mental o física”. Normalment aquests crims poden ser comesos per funcionaris o representats polítics i els seus atacs van dirigits de forma indiscriminada contra tota la població, no únicament en casos concrets. A més, no cal que es tracti d'atacs militars, ja que tant es poden donar en temps de guerra com en temps de pau.

Sóc conscient que quan es van redactar els convenis internacionals en matèria de drets humans s’estava pensant en temps de guerra o de repressió política. Però en els temps que corren crec que són perfectament aplicables a la nostra realitat. Al cap i a al fi, estem vivint una guerra, això sí, sense tancs, sense míssils, sense tropes invasores, però amb uns efectes devastadors sobre la població civil evidents. Estem vivint, des del meu punt de vista, una guerra de “guant blanc”.

L’estat espanyol està a punt d'arribar als sis milions d'aturats i al 25% d'atur  un 50% entre els joves. Es calcula que s’han produït més de 400.000 execucions hipotecàries des de l’inici de la crisi, cosa que ha deixat moltes families sense una casa on viure.

La sacre-santa Constitució espanyola recull en el seu article 35 el dret al treball, en el seu article 47 el dret a un habitatge digne i l’article 48 es compromet a promoure les condicions per a la participació de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural. En canvi, no hi ha cap article que contempli el dret a la banca a ser rescatada. Tot i així, els ajuts directes a la banca ja pugen a 216.000 milions d'euros  és a dir; a un 21% del PIB. Si aquests diners els haguéssim repartit entre els 47 milions d'habitants de l’estat espanyol en comptes de donar-los a la banca, cadascú de nosaltres hagués rebut més de 4.500 milions d'euros.  Les coses ens anirien molt millor a tots!

La decisió de “salvar” la banca amb aquesta brutalitat de diners ha deixat el sector públic en perill i endèmicament endeutat. Irònicament, els mateixos que no creuen en els serveis públics són els que defensen que s’han de salvar els negocis privats amb diners de tots. Quina contradicció, oi? O millor dit, quina estafa. Entre tant, els diners que hem donat als bancs no van a garantir l’estat del benestar: educació, sanitat, investigació, pensions, sous de treballadors públics, etc. En definitiva, no reverteixen en aquells que paguem els impostos (ni en els nostres fills que continuaran pagant aquesta immensa hipoteca).

Però, si amb aquesta decisió de salvar la banca no hi hagués prou, els nostres governants s’han dedicat a adjudicar obres per construir carreteres per on no passen cotxes, trens d'alta velocitat deficitaris, aeroports sense avions, pavellons esportius municipals en cada poble, etc, en comptes d'invertir en infraestructures racionals, la qual cosa ha agreujat encara més la situació financera del sector públic.

Ens volen fer creure que hem viscut per sobre de les nostres possibilitats per culpabilitzar-nos als ciutadans de la crisi i així ens empassem les retallades amb resignació. Però quan ens revelem, aleshores ens presenten la crisi com a quelcom inevitable, com el resultat d'un accident natural, com si de sobte s’hagués posat a ploure o hi hagués hagut un terratrèmol. Però no estem davant d'una catàstrofe inevitable. Estem davant del resultat d'un conjunt de decisions sistemàticament errònies de dirigents polítics que han causat un dany indiscriminat a tota la població.

Fins ara ningú no ha estat condemnat i molt menys imputat per aquests crims contra la humanitat. 

Sentint-ho molt per a ells no n'hi ha presumpció d'innocència.