Els que diuen que una Catalunya independent quedaria fora de la Unió Europea menteixen deliberadament. No existeixen arguments jurídics, econòmics ni polítics que avalin aquesta delirant teoria. L’única cosa que pot impedir que Catalunya sigui un nou Estat membre de la Unió Europea és la voluntat dels set milions de catalans. I punt.
Des del punt de vista de l’economia ho argumentava fulminantment el Xavier Sala i Martín (del que, tot sigui dit, discrepo en moltes ocasions) la setmana passada en el seu bloc, amb dos arguments. El primer és la imatge del mapa d'autopistes de l’Estat espanyol (podríem parlar també del Corredor Mediterrani). La seva connexió a Europa és, bàsicament, a través de Catalunya. Realment creieu que a Espanya l’interessa travessar una frontera per anar a Europa? I als Europeus, els interessa passar per una frontera per anar a Espanya? Evidentment no. L’altre argument de l’economista de la Universitat de Columbia és el nivell de deute. Si Espanya no vol negociar amb Catalunya òbviament l’Estat espanyol s’haurà de fer càrrec de tot el seu deute amb un 20% menys de PIB, la qual cosa situaria el seu endeutament al 120% del PIB, xifra insuportable per als seus creditors i, jo afegiria, que posaria Espanya a la porta de sortida de l’euro i a la intervenció segura.
El segon argument és polític. Realment la Unió Europea està disposada a perdre set milions dels seus ciutadans? Realment està disposada a perdre un Estat que seria contribuïdor net? Vol realment la Unió Europea aixecar fronteres o tot el contrari? Vol realment la Unió crear un precedent d'expulsió amb Catalunya i fer el mateix amb Escòcia i, fins i tot, amb Flandes, que acull la capital política d'Europa Brussel·les? Jo crec que no.
El tercer argument és jurídic. La portaveu Soraya Sáenz de Santamaria va dir que a l’independitzar-se Algèria de França l’any 1962 automàticament va quedar fora de la Comunitat Europea i que això crea un precedent aplicable a Catalunya. Per començar, Algèria mai no ha estat a Europa. Només va formar d'Europa a l’època de Triàsic tardà, fa uns 208 milions d'anys quan encara no s’havien separat els continents. D’altra banda, el cas d'Algèria era el d'una colònia. Vol dir això que Espanya dóna a Catalunya el tracte de colònia? Si fos així, el procés d'independència ens el posarien massa fàcil. No, Catalunya no és una colònia perquè, a diferència d'aquestes ja gaudia de sobirania internacionalment reconeguda abans de la seva annexió a la corona de Castella el 1714. El cas de Catalunya no és el d'una secessió sinó el d'una restitució de sobirania captiva durant 300 anys. Felip V va incomplir el seu jurament de respectar la sobirania catalana, sense el qual no hagués pogut mai ser rei. Va incomplir també l’article XIII del Tractat d’Utrech en que es comprometia a respectar els privilegis de Catalunya. El mateix Tractat d’Utrech que justifica, avui dia, que Gibraltar sigui britànica.
El cas de Catalunya no és el d'una successió sinó el d'una restitució de sobirania. Europa ho sap i Europa ens ho deu des de fa 300 anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada