El problema de Catalunya és el dèficit fiscal

El problema de Catalunya és el dèficit fiscal

SANTIAGO NIÑO BECERRA

S’equivoquen els polítics: tots. El problema de Catalunya no està en els 1.350 milions del Fons de Competitivitat sinó en els 18.000 del dèficit fiscal interregional. S'equivoquen tots els polítics en reclamar les engrunes: existeixen regions que no són econòmicament viables, existeixen parts, àrees, zones de regions viables que són inviables. I ull!, no estic parlant de política: en això no hi ha ni un bri de política. És eficiència pura i dura: optimització.
Penso que el Fons de Competitivitat caldria haver-lo denominat ‘Fons de Compensació': compensa una part del que cada habitant perd després de donar el que dóna. Hauria de servir per al que el seu nom indica, no?, però no: hauria servit -si s’hagués percebut- per intentar quadrar un pressupost. Al·lucinant, ja.
Una part del problema resideix en el fet que ens trobem en el segle XXI però es continua pensant amb esquemes del XIX. ‘Estat', ‘regió', ‘província'. Són conceptes que avui no tenen la validesa que tenien quan van ser encunyats i interpretats per un nacionalisme i per un centralisme que a dia de la data tenen una vigència cada vegada més limitada.
Fa quatre o cinc dècades era factible parlar del que es volgués descontextualitzant la part econòmica; avui és absolutament impossible perquè tot és economia ja que estem en la fase postglobal de l’evolució del sistema. La política perd tot el sentit sense una economia sòlida que la sustenti: sense aquesta base els polítics, independentment del seu color, poden dir el que vulguin, però les seves paraules seran mers brindis al sol. Parlant d’aquí: a l'Estat espanyol les dues úniques regions que s’acosten al que una regió ha de ser són Euskadi i Navarra. Per què?, doncs perquè són les úniques que disposen d’autonomia financera: els diners; la resta, sense recursos, són només paraules.
I quina realitat tenim ara? unes regions: les que tenen superàvit fiscal interregional, que depenen del que l'Estat els transfereix a partir del que donen altres: les que tenen dèficit fiscal interregional. És un esquema pervers, ja que com que no es podia créixer homogèniament i harmònicament, es va crear un model basat a dificultar el creixement de qui podia créixer més a fi de retribuir a qui podia créixer molt menys o no podia créixer en absolut: quan les coses arriben a aquest punt la pregunta ja no ha de ser què s'ha fet malament, sinó què és possible fer. I hi insisteixo, això no és política.
L'EPA ha dit que a 31 de març la taxa d’atur a Catalunya era del 19,01% (21,29% a Espanya). Quina podria ser si aquests 18.000 milions, o part d’ells, es quedessin a Catalunya? I això continua sense ser política. Possiblement és per això que els polítics en parlen tan poc, d’això.