Els límits del servei públic

Debat sobre la funció pública

Els funcionaris catalans estan en peu de guerra contra els plans d¿estalvi de la Generalitat, que els afecten directament. 

Unes 230.000 persones tenen a Catalunya una nòmina que depèn de l¿Administració autonòmica. 

Durant una setmana EL PERIÓDICO ha obert el seu bloc de debat a experts, afectats i usuaris del servei públic.

Dimarts, 13 de desembre del 2011

EL PERIÓDICO - BARCELONA

Sobren o falten funcionaris. Estan ben pagats o no. Treballen tant com poden i saben o s'acomoden a la seguretat del lloc de treball estable. Tenen els polítics prou capacitat per dirigir els serveis públics o creuen que els resultats electorals avalen les reformes que es proposaven fer, amb independència del que han anunciat als seus programes. Hi ha marge, o no, per seguir reduint les prestacions públiques sense que se'n ressenti la qualitat del servei. Les percepcions són molt diferents si els que parlen són els implicats, els funcionaris, fixos o interins, els destinataris del servei o els acadèmics que miren d'aportar tota la racionalitat possible al model d'administració pública moderna en temps de crisi.

ELS SINDICATS
Les retallades salarials són excessives

El fòrum de debat va acollir les propostes i reflexions de diversos dirigents sindicals. El primer, Luis Deleito, secretari general de la Unió Sindical Obrera (USO) va obrir el debat rotund: «Abans de retallada de salaris, la mesura més simple i poc objectiva, s'hauria de plantejar un estudi sobre la situació de les Administracions Públiques». Afegia que el més important seria conèixer el que volen els ciutadans. Aquí sí que van ser rotunds en les seves respostes, aclamades al llarg de tot el debat dels més implicats. Els ciutadans volen serveis públics de qualitat, matisos a part.

Xavier Navarro, secretari de la Federació de Serveis a la Ciutadania (tota una declaració d'intencions) de CCOO va definir el servei públic com «una necessitat per garantir els drets de la ciutadania». Ho va contraposar al «model neoliberal que ens volen imposar amb l'excusa de la crisi». Entre els exemples que va aportar, hi ha la selecció de grups empresarials que se subvencionen amb diner públic. Per elevació, el portaveu sindical apunta a la Generalitat: «Fa un plantejament de retallades i prou, propostes que generen més augment de l'atur i devaluació dels serveis públics». I de rebot, dispara contra el sindicalisme com si aquest fos el gran problema del deute a Catalunya.

LES REFORMES POSSIBLES
La revisió necessària del servei públic

Un dels més destacats coneixedors de la governança pública, el professor d'Esade Francisco Longo, va ser rotund: «S'ha de reformar l'ocupació pública i es pot fer. Les retallades només cobren sentit i es poden entendre dintre d'un un pla més ampli, una estratègia de reforma que la societat necessita. Molts funcionaris -sens dubte, no tots- poden entendre els ajustos en aquest marc, però es resistiran a acceptar-ho si ho veuen com una mera forma de quadrar els comptes i es veuen titllats, a més a més, matusserament, de privilegiats». En la línia de reflexió acadèmica, Longo va advertir als polítics governants que no és el mateix legitimitat que credibilitat. L'acusació era de falta d'atenció continuada al servei públic, amb dubte inclòs sobre «si seran capaços de prendre consciència de tot plegat i rectificar».

Per la seva part, Matías Griful Ponsati, advocat soci del Col·lectiu Ronda (un despatx que funciona en forma de cooperativa) va advertir: «Si caiem en la temptació (bastant populista) de carregar una part important dels mals del nostre país al món funcionarial, estem perjudicant greument el futur que deixarem als nostres descendents. Hem trigat anys per erigir un mínim d'estat social i de dret i avui, amb un parell de gestos, ho podem enfonsar tot».

ELS COMPTES PÚBLICS
Seguim sense aconseguir l'equilibri

«No amaguem el cap sota l'ala», va reclamar el catedràtic d'Economia de la UPF Guillem López-Casasnovas. Després d'haver enumerat -i també desgranat- les principals partides del pressupost públic de la Generalitat vigent el 2011, l'acadèmic va demostrar que l'equilibri teòric entre ingressos i despeses no és tal i que es genera un forat fiscal: 32.000 milions de despeses totals davant de 22.000 milions en ingressos ordinaris.

La presentació d'aquestes dades va animar unes quantes respostes. El lector Jordi Ruiz Peñas, analista informàtic, després d'admetre que ningú nega la necessitat de contenir la despesa, va llançar la pregunta: «Però, ¿quin és l'objectiu il·lusionant? ¿Quin model? Perquè el desequilibri té l'origen en el fet que s'ha gastat molt, s'ha malbaratat». Com a resposta, López-Casasnovas va recordar que havia intervingut des de l'àmbit universitari, sense entrar en decisions polítiques que es prenen en seu parlamentària. Per més precisió, el catedràtic va recordar els seus articles a EL PERIÓDICO contra l'abolició de l'impost de successions.

Li va donar suport l'inspector tècnic de l'Agència Tributària Xavier Martínez Gil. Les xifres que va aportar en la seva intervenció van ser: «El 2008 es recaptaven 1.000 milions en impost de successions, 100 en donacions i més de 500 en patrimoni. El 2011, la recaptació per successions serà de 200 milions, per donacions, 50 i per patrimoni, zero. El diferencial és de -1.350 milions».

¿Menys despesa o més impostos? El debat va quedar obert.